Publicat al Periòdic el dimecres, 8 de juny de 2022
Fabiola Sofía Masegosa
Aquest any se celebra el 400è aniversari del naixement del dramaturg, actor i poeta Molière (Jean-Baptiste Poquelin, 15 de gener de 1622), encara que cal afegir que es desconeix la data del seu naixement i la que se celebra en realitat és la del seu baptisme.
A mi, particularment, la part que més m’interessa de la seva carrera literària és la que Molière dedica al cultiu del teatre, específicament a la comèdia, la tragicomèdia i la farsa, que ja sabeu que m’agrada molt. Obres com El malalt imaginari o Tartufo han distret i confortat la meva ment des de molt jove i m’han tret unes rialles.
Va ser precisament durant la quarta representació d’aquesta obra en què actuava com a protagonista, a més d’haver-la escrit, quan es va sentir malament i va morir de tornada a casa sense que un sacerdot li hagués pogut donar l’extremunció. A més, l’església catòlica, en aquella època, no permetia donar sepultura als actors als cementiris per estimar que la seva professió no era digna, sinó que portaven una vida immoral. Però, gràcies als esforços de la seva dona, que va suplicar al rei que intercedís pel seu marit, Molière va ser finalment enterrat a la zona destinada als nens que morien sense haver estat batejats.
La seva extensa obra retrata la societat francesa a partir d’obres costumistes, que descrivien amb ironia la vida quotidiana de la societat de l’època en què vivia. L’argument de les obres de Molière es basa en situacions quotidianes protagonitzades per personatges ordinaris, tant de classe alta com de baixa, que aconseguien atreure fàcilment l’atenció de l’espectador.
Els personatges de les seves obres tenien uns trets característics de la seva personalitat exagerats, sempre amb actituds excessives. Aquesta caracterització dels seus personatges tenia dos objectius. D’una banda, els trets d’una personalitat i d’actuar exagerats i excèntrics resultaven còmics i aconseguien causar el riure del públic que assistia a les representacions. Però, alhora, aquest retrat satíric era una manera de denunciar els defectes o mals costums imperants a la societat de l’època.
Un exemple d’això seria l’elecció a la comèdia ja més amunt mencionada, El malalt imaginari, d’un dels personatges, caricatura ferotge d’un metge, que Molière copia d’un model que existia en realitat en aquell moment. Es tracta d’un famós doctor de la Sorbona que estava en guerra contra els partidaris del cartesianisme i que afirmava amb molt de zel que calia continuar estudiant Aristòtil i aprenent-lo de memòria. Podríem considerar aquest personatge com un model universal, el del conservador, aquell que no vol incorporar el nou coneixement, ni les noves teories basant-se en l’afirmació que «la tradició diu que ha de ser així».
Per tot això, Molière mai passa de moda. Les seves obres còmiques són més interpretades que les de qualsevol dramaturg actual perquè va saber trobar-hi la justa mesura entre la denúncia i la sàtira, la ridiculització i la correcció dels costums exagerats que pervivien a la França de mitjans del segle XVII.